jueves, 29 de mayo de 2008

TRAVESSA DEL MONTSENY 2008





TRAVESSA DEL MONTSENY, 25/05/08


L’home va alçar els ulls cap al cel. Començava a ploure per enèsima vegada, però aquests cop tenia tota la pinta de posar-s’hi seriosament. Des de la seva posició privilegiada podia veure com la multitud enfervorida s’arrecerava sota els porxos de la plaça. Va aixecar el braç per fer-los callar i immediatament va fer-se el silenci. Va ser llavors quan va començar a parlar:“Tots els que avui us heu reunit aquí esteu a punt de fer front a un dels reptes més durs d’aquesta temporada. Penseu-vos-ho dues vegades abans de prendre la sortida. Us ho dic amb la mà al cor. Avui haureu de vèncer als elements i la naturalesa es posarà en contra vostra. Haureu de superar pluja, vent, boira i pedra. Farà fred i algú patirà hipotèrmia. Fortes ratxes de vent us envestiran per tots costats. Caminareu per senders que s’han convertit improvisadament en autèntics rius d’aigua. Trepitjareu fang i en ocasions us arribarà més amunt del turmell. Posareu els peus dintre de bassals, grans i petits. Quan pugeu muntanyes, donareu dues passes endavant i en retrocedireu una. No veureu el vostre company de davant ni el tram que us queda per arribar a dalt de tot, la densa boira us ho impedirà. Els mitjons es calaran d’aigua i més d’una ungla acabarà negra per caure passats uns dies. Haureu de grimpar per pedres on l’aigua baixarà com si d’una cascada es tractés. Caureu al terra mullat i us haureu de tornar a aixecar per tornar a caure més endavant. Patireu revinclades als turmells. La pluja us colpejarà la cara. La pedra us farà mal a les galtes i el so d’aquesta repicant a la caputxa serà esfereïdor.Desenganyeu-vos, no us valdran ni impermeables, ni capelines ni cap mena de protector. Acabareu xops de dalt a baix. No hi podreu fer res. No hi ha remei. És la llei de la natura. No s’hi pot lluitar.Molts haureu d’abandonar, us ho garanteixo. I segurament algú de vosaltres, que ara em mira amb cara d’incrèdul, s’arrossegarà demanant pietat i un cotxe que l’acompanyi fins a l’arribada. Serà una selecció natural on només els més mentalment forts, els més astuts, els més capaços i els que estiguin en millors condicions físiques podran aconseguir la fita i assolir aquest repte: un mateix contra la natura. N’acabaran pocs, però els qui ho facin veuran el cel i tocaran amb la punta dels dits la glòria. Perquè només es dona importància a les coses quan t’han costat d’aconseguir. I avui, creieu-me, patireu de valent per aconseguir-ho i us costarà suor i llàgrimes.Ah!! Per acabar permeteu-me que us doni un únic consell: si en qualsevol moment de la marxa, us trobeu on us trobeu, penseu què carai esteu fent, abandoneu. No sou dignes d’aquesta marxa infernal.Bona sort, marxadors. I recordeu: només el millors aconseguiran creuar la línia d’arribada i tocar el cel amb els dits. Només uns pocs gaudiran d’aquest gran privilegi, només uns quants escollits.”

He volgut començar la meva crónica amb les paraul.les d’en Jordi Casanovas , penjades al seu blog, que trobo que reflexen perfectament el que tots els que a les 5 del matí estavem a la plaça per iniciar la Travessa varem experimentar.Discurs fictici que qualsevol organitzador ens podia haber regalat , estimulant l’espirit abans de sortir ha coneixer els inferns , per poguer gaudir de la gloria i fent-se veura l’afortunats que som per poguer gaudir-ho.

Em trobo al porxo de la plaça i comença a ploure i una especia de mandra sembla que s’apodera de mi, costa sortir , de la comoditat passar a mullar-se.Ens decidim i allà anem , potser passen uns minuts de les 5 i de sortida ja em posso la caputxa i sentir el soroll de les gotes em fà oblidar la desagradable sensació de dur les cames mullades.

La boira dona un semblant fantasmagoric , la llum del frontal rebota i no es veu bé cap a on vaig.Tagamanent primer control, segello i tornar a baixar pel mateix lloc amb en Jordi Puig company del Centre Excursionista Llorençà , que em comenta ara es tot pista i difruto rodant per ella , “El café” i deprés el Collformic , segello i menjo quelcom es un bon avituallament i records de la Matagalls al cap i enfilem cap aquest , Deu com disfruto aquesta pujada , l’aigua baixa per tota arreu i no disimulo ,”retorno a la infancia” trapitjo tal com bé.En arribar al control trobo dos nois , carai ho estan passant malament aturats i amb el vent que fà , ells estan fent un altre travessa, la meva admiració per vosaltres.Arribar a Sant Marçal s’hem fà curt tot i xarrant amb Jordi Ballesta, ell s’atura més estona per memjar , jo unes quantes orellanes i amunt , vaig pujant sol i algún tros no trobo marques fins arribar a un collet en el que em desespero hi ha varis opcions i no se quina triar, ondia tinc que lleguir més els itineraris, sento veus i cap allà vaig dos companys un d’ells amb el seu gos es troben en un pas asegurat amb una cadena i penso amb ells fins d’alt sino Jaume espetagaràs a Sant Celoni.Per fi Les Agudes , “ allez courage”, tinc que pensar-ho perque el vent i la mitja pedra que cau , fan sentir els elements a ple rendiment.Baixant cap al Turo de l’Home perdem un dels companys? En arribar al control ens diuen aneu 3º , ondia vinga que ara bé el fácil.En plena baixada em passa un company de Tordera que comenta , “la gent no baixa per aquí agafa una draçera”, es igual no ho conec i no vull ensurts.Control de Sta. Fe tinc de treure la plàntilla, es tira endavant i s’arruga , ostia no m’habia passat mai.Tot es cara avall fins Gualba, al final 7º , ja m’està bé , 6 hores 26’ i el millor 141 pulsacions de mitja , no he forçat , aixó promet pel repte d’aquest any intentar tronar a ser Finisher al UTMB.
Després m’assevento que un corredor ha caigut hi ha mort.Quina setmana també s’en va anar Iñaki Ochoa de Olza alpinista del que seguia les seves cróniques a la revista Campo Base, m’identificava amb el seu nick name “pura vida”, es curiós tot lleguint la seva darrera ,en el nº de juny , es com una premonició.En Pau descansin , si més no queda el consol de pensar que han marxat fent alló que els agradaba.


Ens retrobarem a les muntanyes que viuen al cel.


PURA VIDA es aixó , mullar-se 45 quilometres i dir collons com he visqut.

Jaume Terés.

4 comentarios:

Jordi dijo...

Bona l'última frase!! I moltes felicitats pel teu setè lloc. Caram, quina màquina!! Per cert, a la UTMB fas la curta o la llarga?

JAUME TERES Y XESC TERES dijo...

Hola Jordi , la veritat que aixó del 7º lloc es un afegit , es tractava de sortir i intentar arribar i es va conseguir, tots el sque varem arribar vem patir-gaudir el mateix.Al UTMB , faig el llarg, bé s'intentarà arribar i tú quina fàs?

Jordi dijo...

És la meva primera participació, així que he optat per la curta. La llagar... és massa llarga!! Potser de cara l'any vinent...

JAUME TERES Y XESC TERES dijo...

Com han canviat els conceptes en el mon del corra i la muntanya , fà uns anys fer 90 kl per muntanya , era una cursa super llarga i ara resulta que l'anomenem la curta.No se li té que perdre el respecta a la distància 90 són molts quilómetres.Ens veiem dimecres.Si pots envia un mail a la gent de Vèrtic.